viernes, 4 de diciembre de 2009

A l'amic Jordi


Fa uns quants anys enrere, quan impartia classes d’ il•lustració a l’escola Llotja del carrer Avinyó, conjuntament amb els meus companys, ens vam proposar portar a terme una sèrie d’activitats per tal de difondre i dignificar l’ofici de dibuixant i il•lustrador. Així vam començar a programar una sèrie de conferències i exposicions les quals tindrien com a prioritari convidar artistes i professionals, tant de renom nacional com internacional. Paral•lelament vam trobar interessant exposar treballs d’ex-alumnes que haguessin triomfat professionalment dins de l’àrea de l’artista convidat. El propòsit consistia a propiciar el contacte entre tres generacions , els professionals de renom, els que estan començant i els alumnes que aspiren a ser professionals.
Feia temps que coneixia l’obra del Doctor Jordi Sabater Pi, i vaig pensar en aquell moment que seria una bona idea proposar-li el projecte d’una exposició sobre part de la seva obra gràfica, i de pas intentar aconseguir la publicació d’un catàleg, ja que els que ens dediquem al món de l’art sabem que una exposició té un temps efímer, i el catàleg, com a testimoni, perdura en el temps.
Vaig posar-me en contacte amb ell i li vaig proposar el projecte. Recordo bé com de receptiu i il•lusionat es va mostrar amb la idea, i partint del seu vist i plau vaig organitzar l’exposició. No cal dir que tot plegat va ser tot un èxit ja que vam poder recollir una extraordinària mostra dels seus dibuixos en antropologia, botànica, paisatgística, zoologia i primatologia. Fou destacable el gran nombre de públic en l’acte d’inauguració: alumnes, professionals del món de la il•lustració i de la ciència... així com també admiradors de tota condició.
Arran d’aquesta exposició vam travar una bona amistat, suposo que per l’interès mutu en el dibuix. Recordo haver tingut llargues converses sobre artistes i dibuixants, tant del passat com de l’actualitat. Tot d’una, la conversa es traslladava del terreny de l’art al de la ciència i finalment tornava als seus records de la seva vida a l’Àfrica. Les trobades es feien freqüents i les converses apassionants. En una d’aquestes trobades em va proposar sortir un matí a dibuixar a fora de Barcelona, i em va semblar prou interessant . Vam anar a Montserrat, a dibuixar la muntanya, crec recordar que seria el juliol del 2003, i no vam deixar de sortir a dibuixar fins a finals de setembre del 2005. Cada setmana agafava el cotxe i l’anava a recollir a casa seva a primera hora del matí , ell ja m’esperava a baix al carrer amb el seu bloc de dibuix i el seu llapis. Un dia anàvem al Montseny , un altre al Pedraforca, a San Llorenç de Munt, al pantà de Sau..., però el lloc on anàvem mes sovint era Montserrat. Podria ser per la proximitat i evidentment per la majestuositat de la muntanya. Vaig aprendre a dibuixar molt en aquestes sortides. A part, era un plaer trobar-te qualsevol dia al matí en aquests indrets i en companyia del Doctor Jordi. Recordo un grapat d’anècdotes divertides en aquests viatges.
Amb el temps el lligam entre nosaltres i amb l’Escola Llotja va ser més intens ja que ell estava sempre obert a participar en qualsevol acte relacionat amb el dibuix i la il•lustració naturalista. El Departament d’il•lustració de l’escola va proposar posar el seu nom a l’aula de dibuix més emblemàtica de l’escola. I així ho vàrem fer. En la inauguració va dir-me: “El destí és capritxós ja que de jove volia ser dibuixant i tenia interès a anar a la Llotja a aprendre, però el meu pare no em va deixar, finalment l’aula mes important de dibuix de l’escola portarà el meu nom“.
El senyor Jordi, amb el temps va transmetre a tothom qui el conegués el sentiment d’autenticitat d’una vida plena i dedicada a la ciència, la seva personalitat i actitud, les seves declaracions i comentaris del seus raonaments, transmetien la sensació d’ estar davant d’un d’aquells personatges amb saviesa i que tan sols coneixem en novel•les o relats romàntics del segle XIX. Possiblement a la seva vellesa aquest sentiment es va fer més intens... Un dels últim actes que vaig organitzar va ser el comissariat de l’exposició “L’ULL DE LA NATURA” en el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquesta exposició tenia d’especial que era la primera vegada que els seus dibuixos es mostraven en un museu i , per a més satisfacció, en un que forma part del MANAC i de la reserva del PRADO de Madrid. El dia de la inauguració el recinte estava de gom a gom i recordo que , quan el Doctor Jordi va entrar a la sala del Museu, el públic assistent el va aplaudir efusivament, quasi com en la cloenda d’una gran actuació teatral. Va ser un d’aquells moments màgics i emocionants.
En els últims temps el Doctor Jordi es va anar apagant com una flama. Fins que els seus dits ho van permetre no va deixar de dibuixar. Al final, encara que el seu cos no li respongués a causa del seu estat, cal dir que sempre la seva ment va mantenir-se totalment lúcida i clara. En una de les últimes converses amb ell li vaig preguntar d’on treia tanta vitalitat, la seva resposta va ser: “Tan sols tinc molta curiositat”, i continuant la conversa , li vaig demanar: “Si pogués viure 80 anys més en què investigaria?” La seva resposta fou contundent: “En el Cosmos, pensa que l’ésser humà és l’únic animal, que té consciència de l’Univers”.
Antoni Micó Floriach

9 comentarios:

  1. Hola Toni, què tal? Feia molt que no sabiem res de tu!
    Molt interessant el text... Quina llàstima. Quin any més mogut aquest 2009...
    I ara mateix m'acabo d'enterar que es trasllada Ilustració a l'edifici de Sant Andreu...!
    No sé on anirem a parar!
    Bé què hi farem...
    Una abraçada, Toni!

    ResponderEliminar
  2. ¡Hola Toni! Com estàs? Quina sort haver pogut dibuixar al costat del Sabater Pi,no tothom ho pot dir.
    Que bones les llibretes d´autor,ja tinc ganes de veure més cosetes...
    Una abraçada!

    ResponderEliminar
  3. pues si nunca olviaremos su grandeza y carisma extraordinaria.
    yo le nombre mas a menudo, y enseño el libro que de sus dibujos con aquella dedicatoria que me enorgullece cada vez que lo miro, y la cara del copita de nieve, dibujado al momento con el boli que tenia a mano.
    me acuerdo que no le gustaba que le llamaramos profe. sabater i pi, dijo llamame simplemente jordi.

    ResponderEliminar
  4. Jo li vaig dedicar un petit gargot quan m'en vaig enterar de la seva mort, impactada per les frases que va dir en una entrevista que li va fer el Pellicer, i que van retransmetre aquell dia.
    Curiós que algú amb tant renom i tant important per la ciéncia, tingués interés d'entrar en una escola d'Art com La Llotja, també de renóm, que tot just ara també morirà.

    Hi hauria alguna forma de comunicar-li la notícia a antics professors que hagin passat per allà, com ara el Santi?
    No sé si us agradaria col·laborar en alguna mena de protesta. Demà es decidirà.

    Que no es perdin les visions romántiques de les coses :).

    ResponderEliminar
  5. Que relación tan bonita.
    Que envidia,poder perderte en el tiempo y no dejar de aprender con alguien a quien admiras y tiene tanta historia por contar...

    ResponderEliminar
  6. Vatja... m´he emocionat!
    Jo també guarde una dedicatòria seva durant el meu pas per la llotja.

    Fa ràbia, sembla que les coses vertaderament autèntiques desapareixen abans que la resta.
    1abraç

    Albert

    ResponderEliminar
  7. Toni, et necessitem demà! esperem puguis fer-nos un racó i venir amb la teva filla, que és dissabte! fins demà

    ResponderEliminar
  8. I ara mateix m'acabo d'enterar que es trasllada Ilustració a l'edifici de Sant Andreu...!
    Adsense Alternative

    ResponderEliminar